dissabte, 31 de març de 2012

Una biografia

Algun membre de la nostra comunitat, lector de biografies, s'ha llegit la del fundador de la banda Quuen, titulada: "Freddye Mercury. Su vida contada por él mismo".
Ha estat comentant algunes idees ben curioses que hi apareixen. Us en posem algunes frases, que potser poden ser una imatge de la mentalitat de moltes persones als nostres dies:
- Sí, tengo muchísimo dinero, pero sinceramente, no sabría decirte cuánto tengo en el banco.
- Todo lo que quería de esta vida era ganar montones de dinero y gastarlo.
- Soy una estrella de rock, soy muy rico, puedo comprar todo lo que quiera, ¡incluso a ti!
- Me compré una casa en Londres que sólo había visto en fotos... no tenía tiempo para ir a ver casas. Necesitaba un lugar para meter mis muebles y mi ropa.
- Tengo a todos mis contables y abogados intentando convencerme de que me equivoco, que estoy tirando el dinero... ¡A la puta mierda!
- Si puedo crear una pizca de felicidad es con mi dinero.
- Puedo gastar una fortuna en un par de horas porque quiero tener un buen aspecto.
- Claro, estamos en esto (en la música) por dinero, y no me da miedo reconocerlo.
- He trabajado muy duro para conseguir todo el dinero. Nadie me lo ha regalado. Me encanta tener este maravilloso jardín japonés con estos peces Koi. Cualquiera a quien le gustan los peces Koi, si tuviese dinero, se los compraría.
- Mis padres están en mi testamento, igual que mis gatos.
- Nadie más sacará un solo penique, excepto mis gatos Oscar y Tiffany. Aparte de ellos no voy a regalar ninguna de mis cosas cuando esté muerto. Voy a acapararlo todo. Quiero que me entierren con todas mis cosas.
- Nadie se casaría conmigo... la dote sería muy grande. Y si quiero hijos simplemente me iría a Harrods y me compraría uno. Allí venden de todo. ¡Sí, esto estaría bien! Iré a Harrods y me compraré uno. !Si compras dos, de regalo te dan una niñera!

Descansi en pau.

diumenge, 11 de març de 2012

Una sense sostre sota el nostre sostre.

Aquest dijous 8 de març, com fem un cop al mes, ens vàrem trobar a Encants Nous per poder compartir la tarda amb un testimoni. En aquesta ocasió ens va visitar una sense sostre: la M. Àngels. És religiosa, i germana de dos escolapis: en Pep que és a Mèxic, i en Joan, al Senegal. Filla d'una família de deu germans, va optar per la vida religiosa als vint anys. Primerament va treballar en un hospital de Catalunya atenent els malalts. Temps després demanà a les seves superiores poder anar a algun país del tercer món, i li van proposar treballar a Filipines, i allí va estar-hi durant 28 anys. Finalitzada aquesta llarga etapa retornà a Barcelona, però amb la clara convicció de donar resposta a una crida que des de jove sentia en el seu cor: viure al carrer amb els sense sostre. I així ho està fent des de l'any 2005.
Viu al carrer. Es guanya la vida fent la neteja de la casa d'una família benestant, cobrant 45 euros a la setmana, i amb això en té prou per a les seves necessitats. Ens explicava que ara dorm a la porta d'un garatge, al centre de la ciutat.
La seva opció, és ben forta i interpel·ladora, però més forta encara és la senzillesa i naturalitat amb que ho explica. La seva opció ha estat senzillament la resposta a una crida interna de la seva fe; una vocació. Viu la seva experiència de Jesús com quelcom natural i te’n parla com qui parla d’un amic, sense tecnicisme ni paraules estrafetes de cap mena. Afirma que amb 45 euros li dóna per passar la setmana i no opta per res més. Totes les seves pertinències les du amb ella en una bossa, i amb uns quants cartons a la nit, per fer-se el llit, ja n’hi ha prou. Li sap greu la forma de viure de tantes persones, que es desviuen per tenir cada dia una mica més, i això li permet, amb tota senzillesa,  convidar a les persones a viure al carrer, on es pot ser feliç, tal com ella ho experimenta.
Gràcies M. Àngels per sacsejar les nostres vides i per ajudar-nos a recordar que el que és essencial sempre està dins el cor.

divendres, 2 de març de 2012

30 minuts

Diumenge passat el programa 30 minuts de TV3 va projectar un documental sobre les vocacions sacerdotals a Catalunya titulat "El planter de l'Església". La sensació que m'ha deixat és decebedora. Una església bunqueritzada que s'aferra a postures més que superades, incapaç de connectar amb la societat d'avui.
Trist, molt trist, que un bisbe, el més jove de la península, digui que potser més endavant es canviïn algunes costums, però que entre tant ni parlar-ne! Un mossèn que afirma que un "bon" capellà és el que estudia, prega i obeeix -m'agradaria fer un cop d'ull a la seva bibliografia-. I altres afirmacions per l'estil que deixen un regust de boca força desgradable. Sortosament hi ha una església que no surt als mitjans, que discretament fa la feina, aposta per nous rostres i noves presències, i que enmig de tanta foscor de tela negra procura, si més no, escoltar i estar atenta al que passa en el món d'avui. Possiblement no veurem un 30 minuts d’aquest altre rostre d’església, així que us proposo un document que, si més no, hi faci contrapès.
Es tracta d’una carta que un grup de bisbes van adreçar al papa i als participants del Concili Vaticà II, expressant una altra forma de fer; la de molts laics, religiosos, religioses, diaques i sacerdots, que anònimament prefereixen estar enmig del camp de batalla, i no dins un búnquer.
Diu així:

Nosaltres, bisbes reunits en el Concili Vaticà II, havent vist clarament les deficiències de la nostra vida de pobresa segons l’evangeli, animats els uns pels altres en aquesta decisió en la qual tots volem evitar la singularitat o la presumpció, units als nostres germans en l’episcopat, comptant sobretot amb la força i la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist i amb la pregària dels fidels i sacerdots de les nostres  diòcesis respectives, situant-nos amb el nostre pensament i la nostra pregària davant la Trinitat, davant l’Església del Crist, davant dels sacerdots i fidels de les nostres diòcesis, humilment i amb consciència de la nostra debilitat, però també amb tota la determinació i força que el Senyor amb la seva gràcia ens
dóna, ens comprometem a tot el que segueix:
-Intentarem viure segons la manera ordinària de les  nostres poblacions pel que fa a l’habitatge, menjar, mitjans de transport i coses similars (Mt 5,3; 6,33; 8,20).
-Renunciem per sempre a l’aparença i a la realitat de la riquesa, especialment en els vestits (teixits rics, colors cridaners), a les insígnies de matèries precioses (aquests signes han de ser efectivament  evangèlics) (Mc 6,9; Mt 10,9; Fets 3,6).
-No posseirem ni béns mobles ni immobles, ni comptes bancaris a nom propi. Si cal posseir, ho posarem tot a nom de la diòcesi o de les obres de caritat o socials (Mt 6,19; Lc 12,33).
-Confiarem, tant com puguem, la gestió financera i material de les nostres diòcesis a un comitè de laics competents i conscients del seu paper apostòlic, per ser més pastors d’apòstols que no pas administradors (Mt 10,8; Fets 6,17).
-Refusem ser anomenats de paraula o per escrit amb títols o noms que signifiquin grandesa o poder (eminència, excel·lència, monsenyor). Preferim ser anomenats amb el nom evangèlic de pare.
-Evitarem, en la nostra conducta i en les relacions socials, tot allò que pugui donar la impressió que concedim privilegis, prioritats o qualsevol forma de preferència als rics i als poderosos (per exemple, en banquets oferts o acceptats, fent diferències de classes en els serveis religiosos) (Lc 13,12-14; 1Cor 9,14-19).
-Evitarem animar o incitar la vanitat dels altres amb mires a alguna recompensa o sol·licitant regals o de qualsevol altra manera. Invitarem els nostres fidels a considerar els seus dons com una participació normal en el culte, l’apostolat i en l’acció social (Mt 6,24; Lc 15, 9,13; 2Cor 12,14).
-Dedicarem al treball apostòlic i pastoral de les persones i grups treballadors i econòmicament dèbils o subdesenvolupats tot el temps, reflexió, cor i mitjans necessaris, sense que això signifiqui cap perjudici de les altres persones o grups de la nostra diòcesi.
-Sostindrem a tots els laics, religiosos, diaques o sacerdots que se sentin cridats pel Senyor a evangelitzar els pobres i els obrers, compartint la vida obrera i el treball (Lc 4,18; Mc 6,4; Mt 11,45; Fets 18,4; 20,33; 1Cor 4,12; 9,1).
-Conscients de les exigències de la justícia i de la caritat i de les seves relacions mútues, procurarem transformar les «obres de beneficència » en «obres socials» basades en la caritat i en la justícia, obres que tinguin en compte tothom i totes les seves exigències, com un humil servei als organismes públics competents (Mt 25,31; Lc 13,12-14,33-34).
-Farem tot el possible perquè els responsables dels nostres governs i serveis públics decideixin i apliquin les lleis, estructures i institucions socials necessàries per a la justícia, la igualtat i el desenvolupament harmònic de tot l’home i de tots els homes, per tal que, per mitjà d’això, arribem a un ordre social diferent, nou, digne dels fills de l’home i dels fills de Déu (Fets 2,44; 4,32-35; 5,4; 2Cor 89).
-Atès que la col·legialitat dels bisbes troba la seva realització més evangèlica quan prenem a càrrec entre tots les masses humanes en estat de misèria física, religiosa i moral –les dues terceres parts de la Humanitat–, nosaltres ens comprometem  a participar, segons els nostres mitjans, en les despeses urgents de les diòcesis de les nacions pobres;  a afavorir, segons un pla dels organismes  internacionals, però com a testimonis de l’evangeli, tal com el Papa ho va fer en l’ONU, la posada en marxa d’estructures econòmiques i culturals que no continuïn fabricant nacions proletàries en un món cada vegada més ric, sinó que permetin a les masses pobres sortir de la seva misèria.
-Ens  comprometem a conviure en la caritat pastoral la nostra vida amb els nostres germans en Crist,  sacerdots, religiosos i laics, de manera que el nostre ministeri sigui de debò un servei. I per això: farem junt amb ells la nostra «revisió de vida»; suscitarem entre ells la col·laboració per ser, més que caps segons el món, animadors segons l’esperit; buscarem la manera d’estar més a prop d’ells i de ser més acollidors; ens mostrarem oberts a tothom, sigui la que sigui la seva religió (Mc 8,34; Fets 6,17; 1Tm 3,8- 10).
Un cop retornats a les nostres diòcesis respectives farem conèixer als nostres diocesans la nostra resolució, demanant-los que ens ajudin amb la seva comprensió, la seva ajuda i les seves pregàries.
Que Déu ens ajudi a ser fidels.

Amén