dijous, 25 de maig de 2017

QUINZE NORANTA-SET, la Xarxa de Can Colapi


L'Escola Pia de Catalunya ha posat en marxa la seva xarxa d'amics de l'Escola Pia. Si voleu, en podem dir l'Alumni de Can Colapi. 
Des d'aquesta plataforma l'Escola Pia farà ofertes als seus ex-alumnes i amics, i des d'ella es podran fer ofertes i propostes a tots els membres de la xarxa.
El nom "Quinze noranta-set" prové de l'any en què Calassanç va fundar la primera Escola Pia al trastévere de Roma.
En ella ens trobem tots; alumnes, professors, monitors, feligresos, escolapis, col·laboradors, del present i del passat,  i a partir d'ella esperem que neixin moltes sinèrgies entre tots nosaltres.
Apunta't, i ben vingut a la Xarxa Escola Pia Catalunya.
Accediex al web fent clic aquí:  http://1597.cat/


diumenge, 21 de maig de 2017

Carora: Escola Pia de Veneçuela

Carora és una ciutat situada al Nord-oest de Veneçuela. Allí hi ha, des de fa 65 anys, un col·legi de l'Escola Pia. Recentment els alumnes de Secundària van organitzar una manifestació escolar per la pau al seu país.
Si voleu llegir el blog on ho expliquen, feu clic aquí

El P. General de l'Orde, Pedro Aguado, els ha visitat aquest mes de maig, i n'ha fet aquesta carta-circular. 


ACOMPANYAR EL NOSTRE POBLE.

Escric aquesta carta quan tot just acabo d'arribar de Veneçuela, on he pogut compartir la vida i miracles -faig ús conscientment aquesta expressió col·loquial- dels nostres germans escolapis en aquell país tan colpejat per una profunda crisi global que afecta tots els ordres de la vida dels ciutadans. Sóc conscient que en tots els països hi ha dificultats socials i polítiques, i que l'Orde viu i treballa en contextos encara més durs que el veneçolà. Però crec que, si més no, a nivell americà -i per descomptat a nivell escolapi-, el que allà s'està vivint és molt significatiu. Penso també en el que els nostres germans estan vivint al Camerun, sobretot a la zona anglòfona del país (Bamenda), en què la vida està paralitzada, la violència i la tensió es viuen en el dia a dia i la decepció, indignació i tristesa per una situació que és percebuda com a injusta i d'abandonament per part de les autoritats, són notòries. En aquest context, els nostres germans, a més de tractar de donar una resposta escolàpia a la situació que es viu, han hagut fins i tot de buscar solucions perquè els joves escolapis en formació, en la mesura del possible, puguin seguir endavant amb la seva vida escolàpia. Han hagut de traslladar alguns a Yaoundé per seguir estudis, altres han estat enviats a diverses comunitats per donar suport a la missió, etc. Una situació difícil i dolorosa. 
Penso en la nostra nova fundació del Perú, en la qual hem patit les tràgiques conseqüències de les greus inundacions que han assolat el país i que han condicionat la vida del nostre recentment inaugurat col·legi, com en tantes altres escoles del país. 
I quan reflexiono sobre això, recordo el que el P. Kasimierz m'explicava fa tres anys del sofriment de la seva gent a causa de la guerra a Ucraïna, o la por que es percebia al Congo aquest Nadal quan era més que probable un esclat bèl·lic que , gràcies en bona part a la mediació de l'Església, s'ha anat reconduint, tot i que el risc segueix present. 
Em ve a la ment el drama dels refugiats o el de la immigració, present en tants països en què estem treballant. Penso en tantes situacions de dificultat i de dolor -estructural o conjuntural- que ens toca viure com escolapis. I quan penso en aquestes realitats, m'acosto a altres que han marcat la nostra història com Cuba, Nicaragua, Colòmbia, Europa Central i de l'Est, Espanya ... Pràcticament en tots els països tenim l'experiència de procurar ajudar a trobar llum enmig de la nit. L'Orde sap què significa "acompanyar el nostre poble" allà on les circumstàncies són especialment dures i difícils. I la nostra opció és sempre la mateixa: ens quedem amb la nostra gent, per recórrer el camí amb ells. Per això vull compartir amb vosaltres algunes reflexions, sens dubte il·luminades i condicionades per la intensa visita que he fet a Veneçuela, centrades en els dinamismes que emergeixen del nostre cor escolapi quan la vida ens situa enmig de realitats dures i difícils, sobretot pels més febles de les nostres societats. Espero que sapigueu entendre les "concrecions veneçolanes" de la meva carta, però estic segur que sabreu adaptar-les a altres realitats, malauradament nombroses, en què no és fàcil veure un horitzó d'esperança. 
La visita a Veneçuela no estava prevista en el calendari de la Congregació General. La decisió de viatjar a aquest país la vaig prendre per una raó tan simple com profunda: en gairebé tots els llocs en què em faig present, en algun moment, els escolapis em pregunten "¿com estan els nostres a Veneçuela?" 
Hi ha un profund sentir en l'Orde, que a Veneçuela estan vivint circumstàncies extremes d'inseguretat, de manca de mitjans per viure amb normalitat, de desestructuració social, de dificultats per a les nostres escoles, etc., i tots estem preocupats i solidaritzats amb els nostres germans escolapis. La veritat és que la constant pregunta va despertar en mi un sentiment clar: he de viatjar a veure'ls. Aquesta convicció va coincidir amb una invitació del P. Provincial. Per això us convido a tots a preguntar pels germans que estan en situacions difícils i a pregar per ells. Em vaig proposar tres objectius senzills per aquest viatge a Veneçuela: conèixer, animar i beneir. I això és el que vaig intentar fer al llarg de la intensa visita realitzada, que va tenir el seu punt culminant en la professió solemne de quatre joves escolapis: José Alejandro, Freddy, Pablo i Alain.
Quant arribes a Veneçuela t'adones de la realitat que es viu: veus les cues interminables de persones que esperen el seu torn per comprar una mica de pa o alguna cosa de menjar; escoltes les històries de tantes persones que han perdut algú per la violència que recorre el país; t'expliquen la situació econòmica que viuen; t'assabentes que hi ha restriccions en la benzina, en un país productor de petroli; veus pocs cotxes quan viatges, perquè la gent no els pot mantenir; t'adones dels esforços generosos dels germans perquè durant la visita poguéssim menjar amb relativa normalitat en cadascuna de les comunitats, etc. 
Són "dades de la realitat" que apareixen ràpidament, així que et mous pel país. Però enmig de tanta desolació, el que més impacta és conèixer nens que es desmaien a l'escola perquè no han pogut menjar o que no poden anar a l'escola perquè els han robat les sabates. Mai havia estat en una reunió de delegats d'alumnes d'un col·legi en què els nois es posaven a plorar quan explicaven les coses que els il·lusionen o que els preocupen. Us asseguro que a qualsevol escolapi li passaria el que els hi passa als nostres: viuen un complet i integral compromís d ' "acompanyar el nostre poble". Quins són els dinamismes escolapis que he vist a Veneçuela i que veig a tants llocs de l'Orde? Els comparteixo amb tots vosaltres, només amb la finalitat que pugueu conèixer-los i que això us ajudi a tenir-los presents en la pregària. El primer, sens dubte, és el coratge apostòlic. Ho he vist en cadascun dels llocs que he visitat. Tot i que tot és molt difícil, cada dia obrim les nostres escoles, atenem a la gent de les parròquies, busquem com ajudar els que menys tenen, seguim amb els nostres plans i projectes, segurs que la millor aportació que podem fer com a escolapis és dur endavant la nostra missió. He vist ànim, lliurament, proximitat, dedicació. I això és molt escolapi. Penso que estem davant d'una bella pàgina de la història de l'Orde, i és bo que en siguem conscients. He vist també necessitat de discerniment. Davant la realitat que es viu, es fa absolutament necessari discernir sobre com hem de respondre i què hem de repensar de la nostra vida, de les nostres propostes, de les nostres decisions, etc.  M'alegra molt que el P. Provincial hagi convocat una "assemblea de discerniment" amb els escolapis que estan a Veneçuela. La importància de la proximitat de l'Orde no sempre es pot expressar amb la presència física, però és molt important. Saber i sentir que l'Orde ens acompanya en la nostra vida i en les nostres dificultats, ens ajuda a tots. Aquesta és una de les conviccions que amb més claredat es va consolidant en mi des de l'experiència d'aquests anys. Cada vegada valoro més el consell que Sant Josep Calassanç va donar als escolapis a la carta en què comunicava la supressió de l'Orde: "no cessin de viure alegrement el ministeri i d'estar units i en pau, esperant que Déu posarà remei totes les coses" . Calassanç demanava alegria, dedicació al ministeri, treballar units i confiar en Déu. Puc dir, amb agraïment, que els nostres germans escolapis tracten de viure des d'aquestes claus enmig d'una realitat que, sens dubte, els desborda. Crec que hem de reflexionar molt sobre aquestes quatre orientacions de Calassanç, que marquen la història de l'Orde en els seus moments més difícils. Els considero molt valuosos, i penso que hauríem de situar-los al centre del nostre discerniment: la comunió fraterna des de la qual afrontem els problemes; la confiança en Déu que sempre respon amb justícia; el lliurament a la missió des de la qual alimentem la nostra vocació i l'alegria que no queda qüestionada per les dificultats, sinó potenciada per la convicció amb què tractem d'afrontar-les. Val la pena pensar-hi. Un sentiment de que "hem de fer més". Aquesta pregunta ha estat present al llarg de la meva estada a Veneçuela. Lliurem i dediquem la vida, però ens sembla sempre poc. Déu ens concedeixi sempre el do de voler donar-nos més i el de la saviesa per comprendre que també hem de cuidar-nos per poder seguir donant-nos als altres. La crida dels infants i dels joves. Les situacions de vulnerabilitat des de la qual els nens i joves viuen dia a dia estimulen i convoquen profundament als nostres germans, als educadors de les escoles, als membres de la Fraternitat Escolàpia. He vist dolor, però no he vist desànim.
En tots resta clara la consciència que "no podem fallar-", que els nens i els joves ens necessiten, i per ells continuem. Sento que Calassanç està present a Veneçuela, a Lima, en Bamenda, i en tots els llocs en què els escolapis tornem a fer la mateixa experiència calassància que donà origen a l'Escola Pia. Necessitem oferir i viure signes d'esperança. Enmig d'aquesta situació, la Província va decidir dur endavant la professió solemne de quatre religiosos escolapis. I la va fer a un lloc ben significatiu, on es viu amb tota la seva cruesa la realitat del país: la nostra parròquia "Sant Josep de Calassanç" del sud de València. Una decisió, sens dubte, profundament significativa. Sabem que una professió solemne és sempre una ocasió d'alegria per a tots, sobretot pels escolapis. Però el que allà es va viure, per part de totes les persones que abarrotaven el temple, va ser alguna cosa fora del comú. I penso que la causa és clara: feia molta falta celebrar i experimentar que l'amor de Déu és real i transforma la nostra vida. Aquesta és la raó de la nostra vida i la garantia de la nostra fidelitat, i així ho vam viure i així ho procurem testimoniar. Un dels escolapis que estava present en la celebració, un home senzill i bo, ja gran i que porta tota la vida a Veneçuela, em va dir aquesta frase: "P. General, no sé com serà el cel, però estic segur que això d'avui se li sembla molt ". No calen més paraules ni discursos. Acabo aquesta carta fraterna expressant el meu agraïment als germans que,on els toca estar, per difícil que sigui, prenen la decisió irrevocable de seguir acompanyant el poble al qual el Senyor els va enviar. A ells, i a tots, recordo les paraules del Senyor que en aquest temps de Pasqua llegim i meditem: "En el món tindreu tribulació, però tingueu ànim, que jo he vençut el món" (Jn 16, 33). 
Rebeu una abraçada fraternal. 
Pedro Aguado. 
Pare General




divendres, 19 de maig de 2017

50 anys del col·legi Joseph Faye

Ja fa més de 50 anys que els escolapis varen arribar al Senegal, i en fa tot just 50 que es va fundar l'escola Joseph Faye, al sud del Senegal, a la regió de la Casamance,
En aquest vídeo, ens expliquen els objectius que persegueix l'escola: